20 octubre

El 20 d’octubre a partir d’ara serà un gran dia, recordat a tot el món però especialment Líbia i a Espanya. El dia en què després de 42 anys de submissió el dictador mor en mans del poble, el dia en que després de 40 anys  de violència el grup terrorista decideix deixar d’emprar aquesta eina. Sens dubte un gran dia.

Que el dictador morís de manera brutalment violenta, no calia. Tanmateix és una resposta a l’odi que ell mateix va sembrar en vida, tot i que la violència no s’hagi de resoldre amb més violència. És una manera de respondre natural basada en el tal faràs tal trobaràs. En aquest cas una violència de reacció en calent, una espontaneïtat de fervor mancada de racionalitat, passió en estat pur.

ETA, igual que Terra Lliure, en els seus inicis també podien entendre’s com quelcom similar a la mort de Gaddafi, una reacció contra l’opressió. Tanmateix els seus actes no eren encontres casuals amb l’enemic, sinó tot el contrari, accions raonades, pensades i planificades contra persones que representaven, per algun motiu al seu entendre, l’enemic. ETA, amb una manera de fer antisistema pretenia acabar amb el sistema. Teòricament, la intenció de fer-ho amb mètodes no ortodoxos potser els motivava,  ja que simplement per fer-ho ja estaven trencant el sistema establert. Però la realitat i l’opinió de l’entorn canviava amb les persones que s’enduia, persones civils, polítics i policies, molts sense res a veure amb la seva lluita però que van pagar amb la vida, i policies que es limitaven a fer la seva feina.

Després de 40 anys ETA s’ha adonat que la seva lluita s’ha de fer des de dins del sistema, que si volen la independència l’han d’aconseguir políticament i no amb les armes, perquè el fi no justifica els mitjans. La dita maquiavèl·lica en mig d’un context democràtic i de pau ja ha caducat.